Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 2 de maig del 2012

Les torres del telègraf



La Torre de Puiggraciós (Vallès Oriental), construïda al 1845, es troba en un estat de conservació immillorable. Es troba al catàleg de Béns Culturals d'Interès Nacional.

Les torres del telègraf foren edificis ben singulars que hem de situar en un context històric força conflictiu dins la història d'Espanya i Catalunya: les guerres carlines al segle XIX,  3 guerres civils que enfrontaren successivament els bàndols" isabelí" (institucional) i el carlí (rebel·lat). Disfressat de conflicte dinàstic, significà l'enfrontament entre els sectors més burgesos i progressistes, d’una banda, i l'aristocràcia empobrida per l’altra. Aquesta última, partidària d’un retorn de l’absolutisme (nostàlgica dels seus privilegs) rebé en algunes regions el recolzament dels sectors més pobres de la pagesia, castigats pel capitalisme i les mesures privatitzadores dels béns comunals....
           Amb la finalitat de mantenir l’ordre públic, un reial decret del govern de 1844 encarregà a la Direcció General de Camins unir les comunicacions entre la capital de l’Estat i totes les capitals de província espanyoles, així com el litoral, responent així al desig d’aconseguir una comunicació ràpida amb Madrid, centre de decisions del nou Estat liberal. Pensades per  una comunicació basada en la missatgeria visual i, per tant, frontal, van esdevenir més òptimes que els sistemes anteriors, en permetre la lectura de missatges òptics entre torres amb un angle de fins a 45º. En un context bèl·lic com el descrit més amunt, ràpidament van ser utilitzades amb la missió d'agilitzar-ne la comunicació de l’exèrcit isabelí.


Dibuix d'una torre de telegrafia utilitzada durant la primera guerra carlina.
         Sens dubte, el telègraf òptic, finalment encarregat al coronel de l’Estat major, José Mª Mathé, i escollit entre 4 projectes, fou dissenyat amb funcions similars a les seves antecedents, les torres de guaita medievals i les torres contra la pirateria de l’Edat Moderna.  De fet,  amb relativa freqüència les estacions es van instal·lar sobre estructures anteriors. 
 Normalment, les torres del telègraf constaven de 3 plantes i s’hi instal·lava el mecanisme a la terrassa de la tercera planta, un joc de braços articulats per un eix regulador  que era manipulat des de la planta inferior per un operador, des de la sala de comandaments. La missatgeria òptica consistia en codis que indicaven la pàgina i el nº de missatge que el descodificador trobava al manual de codificació.El missatge era captat pels observadors d’una altra torre, que retransmetien el missatge en la direcció desitjada. Les torres es trobaven a uns 12-15 km de distància i els missatges eren captats per telescopis o ulleres de llarga distància.
Torre de Santa Susanna (Maresme), avui parcialment en ruïnes.

Tot i que tot que la telegrafia elèctrica aviat  el substituiria, el sistema òptic romandrà a Catalunya fins a finals del XIX,  amb la línia que unia La Jonquera amb Madrid (passant per València). Sobta la participació de Cerdà (el dissenyador de l’Eixample barceloní) en l’estudi de l’emplaçament d’aquestes torres, 30 entre València i Barcelona i 17 més fins a la frontera. La torre nº1 estava situada a la Duana de Madrid, mentre que la nº 60 ho era a Montjuïc.
 Els grans inconvenients eren que l’estació només era operativa  de dia i en condicions climatològiques aptes (ni boira, ni pluja ni neu i sempre ajustats a un horari solar).  Aquestes instal·lacions tenen en comú amb les torres d’èpoques anteriors el sistema visual de comunicació (tot i que més avançat, com s’ha descrit més amunt), així com l’estructura defensiva de la torre,  pensada per impedir un tall de comunicacions, tot mirant de repel·lir un atac i on només s’hi podia accedir des de la planta superior, a uns 2-4 metres d’altura. 
La torre nº60 (Montjuïc) va ser habilitada  l'any 1850, essent integrada en el fortí militar contruït un segle abans per l'enginyer Cermeño d'acord amb els paràmetres dels manuals d'enginyeria militar francesos.
La planta baixa disposava d’espitlleres (!) i la base sovint la trobem atalussada. Fins i tot trobem algunes torres amb fossar. Havien de seguir els criteris tècnics marcats per ordre governativa: 7 metres de costat i 12 d’alçada. Eren obres de mamposteria, amb obertures almenys a 3 de les 4 parets, i acostumen a adoptar una tonalitat ocre. 
Per la seva banda, els “torrers”, preferiblement personal militar, hi havien de residir durant un temps indeterminat en circumstàncies especials que podien incloure la manca de provisions per un possible tall de les comunicacions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada